Elektra, de la Cia. Akademia, és una dramatúrgia moderna de la tragèdia original de Sófocles del
s. IV a. C.
Estava clar que l’obra tenia un dramatúrgia moderna i amb un toc divertit. Això es podia veure, per exemple, en el vestuari ja que els que vivien en el palau anaven vestits amb quimonos i la resta anaven amb roba negra. Aquesta indumentària donava un joc irònic a situació, ja que representa que tot això passa a l’antiga Grècia.
L’escenografia i era molt senzilla, només hi havia una tela amb un forat per passar al fons i una passarel·la també de tela, a més hi havia uns ninots penjat del sostre que feien de “deus”, als quals resaven els personatges en alguns moments.
L’actuació dels actors és destacable, tan per bo com per dolent. Per bo el personatge més destacat, és la protagonista Elektra, l’actriu tenia una constant i gran energia durant tota l’obra. I no feia que el text fos pesat, encara que això també se li ha d’atribuir a qui ha adaptat el text, ha convertit un text de fa més de 2000 anys, en un text actual i bo.
Per dolents, no em va agradar gens una de les actrius que feia de cor, que en aquest cas són tres dones del poble venedores i xafarderes. L’actriu no tenia presencia, i la seva expressivitat desapareixia constantment.
També em va agradar molt com utilitzaven l’espai, ja que l’escena no es centrava tota l’estona en el mateix metre quadrat, aquesta sensació la donava sobretot, el que els tres dones, que estaven casi tota l’estona a escena, anessin canviant de lloc.
Tot i que al final, l’obra se’m va fer una mica llarga, potser, encara que no ho se, aquesta podria ser una de les raons: per mi el text el recitaven massa ràpid, i ja que hi havia frases i situacions complexes, a vegades no entenies be les coses. Per mi el ritme era massa ràpid i això em va acabar cansant.
La situació del teatre tampoc ajudava massa a estar concentrat, ja que feia molta calor i això feia que a vegades no em pogués concentrat correctament. Però això ja és un altre tema.
En general em va agradar i crec que està bé que anem a veure aquest tipus d’obra.
dilluns, 15 de febrer del 2010
Inventari d'art
A casa meva hi ha molts objectes que jo considero que són art, però aquí he escollit alguns objectes i quadres de grecia que van comprar els meus pares cap a l'any 1990, són comprats a Grecia i són artesanals, la majoria copia dels originals antics de l'antiga Grecia.
Per exemple, la fotografia de sota, mostra dos frescos de les ruines d'Akotiri de Santorini.
Aquesta és una ànfora grega, l'objecte que penja de la nansa és un certificat de que està pintada artesanalment.
Per exemple, la fotografia de sota, mostra dos frescos de les ruines d'Akotiri de Santorini.
Aquesta és una ànfora grega, l'objecte que penja de la nansa és un certificat de que està pintada artesanalment.
La imatge de la dreta és una fotografia d'una àvia, la van comprar a Santorini.
La figura de l'esquerra és el minotaure del mite, la banya es va trencar i la vam enganxar amb pega. 
Tots els objectes estan situats al menjador de casa meva i la fotografia al passadís.
La cultura grega és, per mi i per la meva familia, molt interesasnt i en conseqüencia el seu art.
diumenge, 7 de febrer del 2010
SOMNIS ENTRE GUERRES
Somnis entre guerres de L’orquestra de cambra de Granollers, és un concert amb diferents peces, de tres compositors diferents: Paul Hindemith, Manuel de Falla i de Albert Roussel.
El que tenen en comú els tres músics és que van composar en èpoques de guerra i la seva música era diferent a la que hi havia en aquell moment, per això el concert porta aquest nom, ja que la música que componien trencava els esquemes de la guerra.
Les peces triades eren molt especials, ja que et feien crear un imaginari molt potent dins del teu cap. Respecte a la tècnica dels músics no hi res a dir dolent, no va haver-hi errors i tots anaven coordinats. Una vegada més, ni hi havia interpretació per part dels músics, tot i que no ho esperava, ja que es tracta d’un concert, hagués preferit una mica d’interpretació.
Jo no coneixia els components de l’orquestra, però va ser molt fàcil identificar que hi havia dues persones de renom, a aquest se’ls va donar un tracte superior, això no em va agradar, tot i que entenc i espero que se’ls fagi una referència, això no vol dir que s’hagi de donar un tracte de superioritat, però suposo que això sempre passa.
Per una altra banda, em van agradar molt les presentacions que feia el director de l’orquestra sobre els compositors. Ho feia amb molta naturalitat i trencava una mica amb la serietat de l’acte. Et feia sentir còmode i la informació que donava no era de diccionari, sinó desenfadada i amb tocs d’opinió personal del compositor.
El concert està dividit en dues parts, i en cadascuna d’aquestes hi ha diferents composicions d’instruments, de corda i de vent. Hi ha dos instruments peculiars que cal destacar, un n’és el clavicèmbal, tocat per Daniel Espasa, i l’altre és l’acordió. Aquests dos instruments, tot i que no formaven part de la mateixa composició, donaven un so molt especial a les peces corresponents.
Quan vam anar a veure el concert, pensava que no m’agradaria gaire, tot i que m’agrada la música clàssica o neoclàssica, no pensava que veure un concert d’aquesta també em pogués agradar, però així va ser, potser va ser per les peces que van interpretades, segons els meu parè molt encertades per a la temàtica del concert, que a més va ser durant el dia mundial de la pau.
El concert va ser a la sala petita de l’Auditori de Granollers, tot i que és més intima, és molest que les files estiguin tan juntes, ja que és difícil passar entre elles, però en general va ser agradable trobar-se en aquella sala gaudint del concert.
El que tenen en comú els tres músics és que van composar en èpoques de guerra i la seva música era diferent a la que hi havia en aquell moment, per això el concert porta aquest nom, ja que la música que componien trencava els esquemes de la guerra.
Les peces triades eren molt especials, ja que et feien crear un imaginari molt potent dins del teu cap. Respecte a la tècnica dels músics no hi res a dir dolent, no va haver-hi errors i tots anaven coordinats. Una vegada més, ni hi havia interpretació per part dels músics, tot i que no ho esperava, ja que es tracta d’un concert, hagués preferit una mica d’interpretació.
Jo no coneixia els components de l’orquestra, però va ser molt fàcil identificar que hi havia dues persones de renom, a aquest se’ls va donar un tracte superior, això no em va agradar, tot i que entenc i espero que se’ls fagi una referència, això no vol dir que s’hagi de donar un tracte de superioritat, però suposo que això sempre passa.
Per una altra banda, em van agradar molt les presentacions que feia el director de l’orquestra sobre els compositors. Ho feia amb molta naturalitat i trencava una mica amb la serietat de l’acte. Et feia sentir còmode i la informació que donava no era de diccionari, sinó desenfadada i amb tocs d’opinió personal del compositor.
El concert està dividit en dues parts, i en cadascuna d’aquestes hi ha diferents composicions d’instruments, de corda i de vent. Hi ha dos instruments peculiars que cal destacar, un n’és el clavicèmbal, tocat per Daniel Espasa, i l’altre és l’acordió. Aquests dos instruments, tot i que no formaven part de la mateixa composició, donaven un so molt especial a les peces corresponents.
Quan vam anar a veure el concert, pensava que no m’agradaria gaire, tot i que m’agrada la música clàssica o neoclàssica, no pensava que veure un concert d’aquesta també em pogués agradar, però així va ser, potser va ser per les peces que van interpretades, segons els meu parè molt encertades per a la temàtica del concert, que a més va ser durant el dia mundial de la pau.
El concert va ser a la sala petita de l’Auditori de Granollers, tot i que és més intima, és molest que les files estiguin tan juntes, ja que és difícil passar entre elles, però en general va ser agradable trobar-se en aquella sala gaudint del concert.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)