DESIDERIS. Looking for happiness

Aquest espectacle em va agradar en tots els sentits, des de l’escenografia al guió. Però comencem pel principi: els actors.

L’energia era compartida per tots el actors, tant el dia de l’estrena com l’últim dia. També es veia molta unitat, no hi havia actors millors que altres o que tinguessin més paper, és una obra totalment grupal. Hi havia molta coordinació, i gràcies això es podia apreciar tot el treball que han fet durant mesos. A més a més, salvaven perfectament els “problemes”, com els xocs, que semblaven fets a propòsit, però que no era així. També cal destacar la projecció de la veu, que en general era correcte, tot i que, alguns se’ls sentia millor que a altres. Em va agradar el fet de que els actors no ignoraven el públic, sinó que el miraven i el feien participa del que passava.

Una cosa que em va agradar molt va ser l’escenografia, no només perquè amb unes senzilles peces creaven diferents espais, sinó també perquè eren molt pràctiques, els mateixos actors desmuntaven i muntaven l’escenografia i ho feien de forma integrada en l’obra. Per un altre part està la il·luminació, encara que la podríem posar dins de l’escenografia. Jo mateixa vaig veure com la feien i crec que va donar molts bons resultats. Les llums creaven diferents espais i també diferents emocions. El que també era molt present són els recursos audiovisuals, que juntament amb la llum i l’escenografia, forma una part molt important de l’espectacle.

Per suposat, cal parla del guió, el que més em va agradar d’aquest és que no es basava en una història, sinó que es basava en un fet o un sentiment: el desig. A partit d’això es creaven diferents escenes i situacions. Crec que va ser molt fàcil per tothom ficar-se en la pell dels personatges, ja que en un moment o un altre tothom es va poder sentir identificat amb algun desig, tots els tenim, és una cosa humana.

Fins ara he parlat de tot el que em va agradar, que està clar que va ser casi tot. Bé, el que no em va agradar va ser, per exemple, que algunes escenes eren massa llargues. Tampoc em van agradar algunes escenes en particular, ben be no sabria dir perquè, simplement que no em deien res, al contrari que les altres.

També m’agradaria destacar una cosa més personal respecte els meus companys. Vaig veure que, tot i que, no eren les seves paraules, en moltes ocasions parlaven d’ells mateixos. Així que considero aquesta obra, no només un espectacle, sinó també una espècie d’introspecció personal dels meus companys. I no ho se, però m’atreviria a pensar que aquest projecte els ha ajudat a coneixes a ells mateixos millor.

BRODAS BROS. De la calle al teatro

Brodas Bros. De la calle al teatro és un espectacle de dansa urbana que mostra tots el seus estils des de el Freestyle al Popping, a més de diferents instruments tant clàssics com moderns. El vam veure inevitablement amb una certa expectativa, ja que aquella mateixa setmana havíem fet una master class amb en Nil Fruitós, un dels membres de la companyia. En veure l’espectacle vam poder veure alguns dels passos o estils que havíem intentat fer, amb millor o pitjor resultat, el dia de la classe.
Per començar, és imprescindible dir que eren uns ballarins excepcionals en el seu estil, i que a més a més una de les ballarines va demostrar que tenia bastants coneixements en la tècnica clàssica. No només ballaven, sinó que també actuaven i, fins i tot, un d’ells tocava la bateria i molt bé. També hi havia un DJ en directe que a més feia grafitis i un altre membre que tocava la flauta travessera y el saxo . És a dir, que tots eren molt polifacètics. Cal esmentar l’impressionant so que el flautista feia, no només tocava peces clàssiques, sinó que també feia una espècie de b-box. L’energia de tots no es va perdre ni un moment, ni tampoc la interpretació, sobretot del que tocava la bateria.
El nexe conductor que lligava les escenes era el carrer i el que mostrava era la història, els estils i el context que gira al voltant del hip-hop. Crec que l’espectacle complia amb els seus objectius. Però el que fa que sigui merescut de recordar són els recursos que utilitzaven, com tocar instruments o portar capgrossos. Això feia que fos alguna cosa més que dansa, el que podria haver sigut avorrit. D’altra banda, en el meu cas al final si que va ser una mica avorrit ja que el vaig trobar excessivament llarg. Considero que va arribar un punt, després de que ja haguessin saludat, que el que feien ja no aportava res al espectacle, tot i que, estic segura que gran part del públic desitjava veure aquell final innecessari i repetitiu.
Pel que fa a l’escenografia era realment impressionant, constava d’una bastida on els ballarins pujaven i ballaven a sobre, i després baixaven d’un salt o d’una acrobàcia. La part inferior central on es va fer un grafiti estava coberta i cap al final es va destapa i va aparèixer una bateria. La il·luminació era principalment vermella, tot i que, canviava alguns moments.
Bé, en general, l’espectacle em va agradar, però com ja he dit el vaig trobar massa llarg.

LA CASA DEL ABUELO

La casa del abuelo és un espectacle de titelles, però que combina alhora el de l’espectacle. Primerament vam veure un escriptori normal, després va anar apareixent habitacions o objectes dels llocs més insòlits. Quan ja pensaves que no es podria desarticular més hi havia una nova habitació o decoració. Entre això i el moviment tan realista i humà de les titelles va fer que aquell espectacle fos a mida real i amb persones de carn i os. L’actriu i titellaire al mateix temps combinava quatre veus diferents: la de la nena, la d’ella (la nena de gran), la del avi i la de la àvia. Ella no es dedicava simplement a fer el que tocava com una cosa mecànica, sinó que ho feia amb molta tendresa i amor, segurament per la seva relació amb el text o a la situació. A més et transmetia tota aquesta energia positiva i amorosa, i els sentiments set posaven a flor de pell.
La il·luminació era senzilla, casi no notaves la diferència, però si que m’hi vaig fixar en que era en tons càlids, com la resta de l’escenografia. El fons era vermell i l’escriptori marró. Torno a repetir que l’attrezzo era senzill a primera vista, però en realitat era tota una obra d’art.
El text també era senzill, la història gens enrevessada, simplement parlava de la mort d’un avi i del que això suposa. Probablement això va comportar que l’obra fos tan humana i propera. La mort tot i que no sigui agradable és inevitable i hi ha moltes formes de veure-la, no la hem d’ignorar, passa i prou. Crec que el que realment volia dir aquesta obra és que encara que les persones que estimem morin no les hem d’oblidar, al contrari hem de recordar bons i mal moments. Alguns d’aquests moments estan guardats en els objectes que conservem, com per exemple en un escriptori. D’un escriptori podríem dir que només és fusta tallada, però de forma subjectiva és una altra cosa, com podria ser-ho un nino per guardar pijames, una caixeta o uns lacasitos a sobre de la nevera.
teatre de text i el de titelles. Tot i que, això no tingui a veure directament amb l’espectacle en si he dir que va ser la primera vegada que em vaig emocionar veient teatre. Cal afegir que potser va ser per motius personals recents, tan és. Bé, deixant de banda els sentiments comencem amb la crítica.
L’espectacle va començar sense titelles aparentment, però poc a poc l’escriptori del mig de l’escenari es va desplegar i de dins, a més de milers de detalls, van sortir tres titelles. Aquest era el fet més sorprenent i curiós

ELECTRA

Hem tornat a veure Electra de Sófocles, però aquest cop va ser molt diferent. Es tracta d’una adaptació del TNC i la intèrpret d’Electra és la Clara Segura.
Tota l’obra en general em va agradar més que l’anterior. Una cosa molt diferent va ser la interpretació de la protagonista, la primera era histèrica i cridanera, i en canvi la segona, tot i que seguia mostrant el seu dolor ho feia tranquil·lament, és a dir, no exterioritzaven el dolor de la mateixa forma, i en aquest cas em decanto per la segona. També puc parla de l’escenografia i de la il·luminació positivament. L’escenografia podria haver sigut molt fàcilment un lloc de l’antiga Grècia, segons el que se d’aquesta cultura. Hem de tenir en compte que segurament l’obra tenia un pressupost més elevat que les que estem acostumats a veure, ja que és del TNC. Per aquesta raó podien utilitzar recursos com el de construir una font artificial. Això si, hi havia una cosa de l’escenografia, més concretament de l’attrezzo que no vaig poder entendre, alguns personatges quan entraven a escena per primera vegada deixaven un llibret blau a l’escenari. Això es podria entendre dintre de un context, però en cap moment en parlaven ni els tocaven. La resta d’objectes, excepte un bastó, tenien per mi un sentit concret dins de l’obra. El conflicte del bastó és el següent: una de les noies del cor de cop i volta agafava un bastó que hi havia a escena i se’n anava fen com si fos un avi. Està clar que el que pretenia era crea una imatge , però realment, després de reflexionar sobre el tema, jo no la trobo.
En canvi, era ben clar que el text era l’aspecte més treballat de tot l’espectacle. No només es feia clar i entenedor, sinó que a cada personatge i cada situació li corresponien un to i un volum concrets, triats amb molta cura. També em va agradar bastant la interpretació de tots els personatges, no tant per la interpretació en si, sinó més per la dificultat d’aquesta. És a dir, en el cas del cor les actrius interpretaven dos personatges en la mateixa obra i alternant-los. Crec que només el fet de fer-ho ja és prou difícil, per tant cal valora-ho si volem opinar sobre la interpretació. En conclusió, la interpretació del cor va ser molt bona, en especial em va agradar la Mar Ulldemolins i la Anna Güell. Vull destacar un moment ja al final de l’obre quan dos actrius, l’Anna Güell i Mercè Anglès, va intercanviar simultàniament els personatges a escena. En els cas d’Electra tots sabem que és un personatge molt difícil i alhora amb múltiples possibilitats d’interpretació. La raó per la qual em va agradar la Clara Segura és perquè realment semblava dolguda, demacrada i amargada. I no li calia cridar esbojarradament, ho podies apreciar en la seva interpretació.
D’una altra banda esta la música, que no em va agradar. És cert que hi havia música en directe i ben tocada, i això sempre és un punt a favor. El problema és que no sempre era en directe, de cop saltava una gravació amb la mateixa peça i això distorsionava la situació. Estic a favor de la música en directe, però en aquest cas crec que cali valora si era adient o no.
Finalment, valoro positivament l’espectacle, tot i que alguns aspectes m’han desagradat, tots sabem que la perfecció no existeix. Un altre tema és la meva reacció davant una obra que ja havia vist i que més havia llegit precisament el llibre d’aquell mateix espectacle. És cert que la lectura em va ajudar a entendre casi perfectament tot el que passava, però com ja l’havia llegit ja sabia el que havien de dir i l’emoció de veure l’obra no va se la mateixa. Després d’aquesta reflexió deixo una pregunta a l’aire: llegir l’obra prèviament ens ajuda o ens fa mal?

L'exposició ja ha acabat, i del curs no en queda gaire. Però ara toca fer el diari d'artista! Busca les fotos, escriure, recordar...tenim molta feina!
Així que ens hem de posar a treballar!

Durant uns mesos hem estat casi tots una mica off, ja que estavam treballant amb el projecte de la roba.

un resum del que hem fet:

- Vam anar a veure dues exposisions al Caixa Forum: "Fellini" i "Objectes desclasificats"
- Amb el Howard vam fer Stop-Motion
- Vam fer un taller de Cubase

no m'emrecordo de res més!

HOWARD MATTHEW. Turbingeneration

Amb en Howard vam fer un taller molt especial i creatiu, ell volia que fesim al terra el nostre recorregut, per exemple, de casa a l'escola. Al principi va ser díficil perquè voliem fer-ho tot massa perfecte i representatiu de la realitat, quan el que haviem de fer era plasmar els nostres sentiments i sennsacions en el recooregut.

Jo vaig fer de l'escola al institut, anar en cotxe i torna en bus, vaig voler mostra la rabia que em fa les males comunicacions que hi ha entre el meu poble i Granollers, quan només estàn a 10 km. Crec que finalment ho vaig aconseguir.

Nosatres vam ser el primer grup, quam vam començar tot era blanc, per això crec que nosaltres teniem un punt més de dificultat ja que no hi havia cap exemple.

Em va agradar molt la experiència de treballar amb un artista professional, i com ell ens va ensenyar coses encara que parlessim idiomes diferents. Per aiò no m'inportaria tornar a fer un projecte semblant, o si més no, seguir amb el mateix.

VINÇON. L'escaparat

La botiga de mobiliari "Vinçon", tenia quatre escaparats, tots molt curiosos i creatius. Però he decidit ocomentar el de les motos, ja que es normal que en una botiga de mobles hi venguin sofàs, com hi havia en un altre escaparat, però no motos. Jo no hi entenc gaire de motos, per no dir gens, però com ara el tema que ens ocupa és el disseny de l'escaparat això no importa.

Hi havia tres motos, tres models diferents, a primera vista estaven col·locades normalment, com en qualsevo botiga, però darerre hi havia alguna cosa diferent:

Un recoorrregut o un mapa, d'una ciutat o poble, amb motos dibuixades pels camins. (Això em fa recordar la feina del Turbingeneration.) Em sembla una proposta molt interessant perquè així la gent s'apropa més a l'escaparat per veure que hi ha darrere i de pas veuen el producte.


També vull destacar que ha sobre dels escaparats hi havia miralls, un altre objecte que crida l'antenció al públic.
En general crec que està molt ben dissenyat, sobretot perquè crea interes, admiració i curiositat als vianants.

AIXÒ ÉS RITME

La pel·lícula-documental tracta l'expèriencia de portar a l'escenari a gent de diferents llocs i desconeguda, alguns eren ballarins i altres mai havien ballat.
M'ha agradat com han fet el format, ja que encara que es tracta d'un documental, aquest està ben dissimulat. També m'ha agradat i he trovat molt adient que mostressin tant les opinions i sensacions dels professors i coreògraf, com dels alumnes i ballarins.
En aquest sentit, les meves entrevistes preferides són les que fan al coeograf, al director del projecte, perquè allà explica la seva història i demostra que ell no vatenir res fàcil i que un dia va ser com un noi amb els que en el porjecte està treballant.

Les entrevistes realitzades al llarg del projecte mostren com la dança ajuda a certes persones, amb problemes sentimentals o familiars, a superar-se a ells mateixos i a fer coses que mai havien pensat que farien.
Mostra una cara diferent de la dansa, i l'allunya de la visió general que en té la societat.

Tot i això, m'agradaria veure el resultat de l'espectacle, per això ja és per iniciatica pròpia i per gust.

EL MÓNS DE CAROLINE

La pel·lícula, basada en un best-seller, convina una gran profunditat sentimental amb la tècnica del stop motion portada a l'extrem.
Personalment m'han agradat els dos aspectes de la pel·lícula, tot i que, el principi el vaig trovar lent i aborrit, poc a po, el canvi de món i les dificultts tècniques superares, com per exemple que el terre es desmontés, va fer que m'intereses molt més pel material.
M'agradaria saber com es va fer la pel·lícula en la seva totalitat, és a dir, per exemple, com es fer l'adaptació del llibre a la pel·lícula o quantes imatges es necessiten per fer-la.

El que m'ha agradat més la pel·lícula es com utilitzen la idea dels botons per ulls per simbolitzar que es tractava d'un altre món i que no eren les mateixes persones.

Per una altre banda el que no m'ha agradat, es pot ser el guió o com els han enfocat, ja que com ja he dit, en alguns moments m'ha semblat una mica aburrida.

La imatge està extreta de la pàgina web:

http://www.crisolplural.com/

El país del sí i el país del no

El país del sí i el país del no és sense dubte l’espectacle de dansa que més m’ha agradat. Tant per la tècnica, la coreografia, la escenografia, la música i la interpretació, encara que aquesta era la part més fluixa.
La tècnica era espectacular, els moviments dels ballarins eren excepcionals, i ni amb la mínima mostra d’esforç físic. Això va ser així durant tot l’espectacle, i s’ha de tenir en compte que requeria un gran esforç i moltíssim resistència, cosa que caracteritzava els ballarins, que no van perdre l’energia ni un sol minut. La coreografia tenia una gran dificultat, tan en resistència, en tècnica i en sentiment. Estava formada, en la majoria d’escenes, per unes seqüències de passos, que canviaven en l’espai, en la posició i de ballarins. Hi havia constants repeticions, però cadascuna era diferent a l’anterior perquè hi havia una petita variació i no es feia repetitiva en cap moment. Com ja he dit, estava repartit en escenes, jo vaig entendre que cadascuna representava els diferents sentiments dels ballarins, ja que ell tipus de moviment eren diferents. A cada escena els ballarins entraven i sortien pels laterals, i molt sovint travessant l’estructura de ferro i florescents, formant l’escenografia, aquesta em va semblar molt adient, perquè encara que tota l’estona fos la mateixa, canviava constantment. A cada escena la llum dels florescents formava una il·luminació diferent, ja que s’encenien i s’apagaven. I amb les llums canviava també la música, composta pel music Italià, Ezio Bosso. Cadascuna de les peces va ser composada especialment pel País del sí i el país del no, la música era molt particular, semblava que cada cop estigués més a prop del clímax de la peça, però en cap moment perdia la màgia. Per tant cada peça es podria traduir a un moviment i un sentiment. Tot això anava acompanyat de la interpretació, tot i que no era el millor de l’espectacle, estava present tota la estona. Els ballarins representaven els sentiments i les emocions a través del moviment, que anava acompanyat d’una petita expressió facial. En alguns moments faltava més expressió, encara que aquesta era substituïda per l’emoció dels moviments.
Per tant, per a mi va ser casi perfecte, no ho va ser, sempre es pot millora, sinó el món artístic no seria el mateix, ja que no caldria superar res.

JOHN BALDESSARI. Pura bellesa

L'esposició de Baldessari, un artista california, està molt centrada en la estètica, i això la fa molt visual. Em van cridar l'antenció unes fotografies que contenien uns punts de colors que amagaven alguna cosa, com una cara o una mà.
Però l'obra que he triat és " Arms & Legs ", unes impressions digitals sobre paper d'arxiu laminades amb resina de policarbonat i muntades sobre planells tridimensionals amb pintura acrílica.

Es tracta d'una cama femenina amb relleu, pintada de color vermell, sobre una braç masculí, sense relleu, de color verd. Aquest canvi de pla feia que la imatge tingues molta profunditat, però alhora era molt artificial.
La vaig veure quan ja marxava de la sala, però al veure-la de relleu em va cridar molt l'atenció i per això l'he escollit.

RODNEY GRAHAM. A través del bosc

Graham és un artista canadenc molt versàtil, les seves obres van des de la fotografia fins a prestatgeries especials per a cada llibre.

L'obra que he escollit és "The gifted amateur, Nov. 10th 1962" del 2007.
Són tres caixe de llum d'alumini pintades amb transparències cromogèniques.
Realment sembla una fotografia, però real, com si la poguessis travessar, i això és el que em va atreure de l'obra. Crec que aquesta tècnica dóna molta profunditat a les imatges.
El que es veia a la imatge era un home fent pintura creatica, en una casa dels anys seixanta. Era una casa gran i d'una familia ben situada. Dedueixo que d'aquí provè el títol de l'obra, en català: L'aficionat talentós.

Hi ha havia diferents obres amb aquesta tècnica, però vaig escollir aquesta per el que representava, a més era de les més grans i impresionants.

Projecte Guarderia

Estic molt satisfeta d'haver fet aquest projecte, va ser molt emocionant haver d'actuar davant de nens tan petits, ja que hi havia la possibilitat de que marxesin perquè s'aburrien, però no va ser així, i la última part encara va ser millor, quan els nens van interactuar amb nosaltres através de la pintura. El fet de treballar amb nens i que ells et donin la seva aprovació és molt agrait ja que saps que són sincers, un adult pot ser fals amb tu i no dir-te la veritat.

Però aquesta alegria i aquestes ganes de repetir, no es van donar fins al moment de la veritat, quan ja estava situada en l'espai escènic. Avans d'aqeust moment jo no volia fer aquest projecte ja que m'havia causat molts problemes, tant amb els meus companys com amb mi mateixa. El problema va ser que erem un grup molt gran diriginos uns als altres i això va crear moltes tencions de part de tothom.

Crec que en un pròxim projecte semblant, haurem d'organitzar-nos millor, poder reduïr el grup, fixar algun director o repartir les feines millor.

Però aquests problemes han sigut també positius, ja que hem après del errors comessos i un altre cop un farem millor. El que és important és que tots estem molt satisfets del resultat, tant el públic com nosaltres.

ELEKTRA Cia. Akademia

Elektra, de la Cia. Akademia, és una dramatúrgia moderna de la tragèdia original de Sófocles del
s. IV a. C.

Estava clar que l’obra tenia un dramatúrgia moderna i amb un toc divertit. Això es podia veure, per exemple, en el vestuari ja que els que vivien en el palau anaven vestits amb quimonos i la resta anaven amb roba negra. Aquesta indumentària donava un joc irònic a situació, ja que representa que tot això passa a l’antiga Grècia.
L’escenografia i era molt senzilla, només hi havia una tela amb un forat per passar al fons i una passarel·la també de tela, a més hi havia uns ninots penjat del sostre que feien de “deus”, als quals resaven els personatges en alguns moments.
L’actuació dels actors és destacable, tan per bo com per dolent. Per bo el personatge més destacat, és la protagonista Elektra, l’actriu tenia una constant i gran energia durant tota l’obra. I no feia que el text fos pesat, encara que això també se li ha d’atribuir a qui ha adaptat el text, ha convertit un text de fa més de 2000 anys, en un text actual i bo.
Per dolents, no em va agradar gens una de les actrius que feia de cor, que en aquest cas són tres dones del poble venedores i xafarderes. L’actriu no tenia presencia, i la seva expressivitat desapareixia constantment.
També em va agradar molt com utilitzaven l’espai, ja que l’escena no es centrava tota l’estona en el mateix metre quadrat, aquesta sensació la donava sobretot, el que els tres dones, que estaven casi tota l’estona a escena, anessin canviant de lloc.
Tot i que al final, l’obra se’m va fer una mica llarga, potser, encara que no ho se, aquesta podria ser una de les raons: per mi el text el recitaven massa ràpid, i ja que hi havia frases i situacions complexes, a vegades no entenies be les coses. Per mi el ritme era massa ràpid i això em va acabar cansant.
La situació del teatre tampoc ajudava massa a estar concentrat, ja que feia molta calor i això feia que a vegades no em pogués concentrat correctament. Però això ja és un altre tema.
En general em va agradar i crec que està bé que anem a veure aquest tipus d’obra.

Inventari d'art

A casa meva hi ha molts objectes que jo considero que són art, però aquí he escollit alguns objectes i quadres de grecia que van comprar els meus pares cap a l'any 1990, són comprats a Grecia i són artesanals, la majoria copia dels originals antics de l'antiga Grecia.

Per exemple, la fotografia de sota, mostra dos frescos de les ruines d'Akotiri de Santorini.

Aquesta és una ànfora grega, l'objecte que penja de la nansa és un certificat de que està pintada artesanalment.

La imatge de la dreta és una fotografia d'una àvia, la van comprar a Santorini.

La figura de l'esquerra és el minotaure del mite, la banya es va trencar i la vam enganxar amb pega.

Tots els objectes estan situats al menjador de casa meva i la fotografia al passadís.

La cultura grega és, per mi i per la meva familia, molt interesasnt i en conseqüencia el seu art.

SOMNIS ENTRE GUERRES

Somnis entre guerres de L’orquestra de cambra de Granollers, és un concert amb diferents peces, de tres compositors diferents: Paul Hindemith, Manuel de Falla i de Albert Roussel.
El que tenen en comú els tres músics és que van composar en èpoques de guerra i la seva música era diferent a la que hi havia en aquell moment, per això el concert porta aquest nom, ja que la música que componien trencava els esquemes de la guerra.

Les peces triades eren molt especials, ja que et feien crear un imaginari molt potent dins del teu cap. Respecte a la tècnica dels músics no hi res a dir dolent, no va haver-hi errors i tots anaven coordinats. Una vegada més, ni hi havia interpretació per part dels músics, tot i que no ho esperava, ja que es tracta d’un concert, hagués preferit una mica d’interpretació.
Jo no coneixia els components de l’orquestra, però va ser molt fàcil identificar que hi havia dues persones de renom, a aquest se’ls va donar un tracte superior, això no em va agradar, tot i que entenc i espero que se’ls fagi una referència, això no vol dir que s’hagi de donar un tracte de superioritat, però suposo que això sempre passa.
Per una altra banda, em van agradar molt les presentacions que feia el director de l’orquestra sobre els compositors. Ho feia amb molta naturalitat i trencava una mica amb la serietat de l’acte. Et feia sentir còmode i la informació que donava no era de diccionari, sinó desenfadada i amb tocs d’opinió personal del compositor.

El concert està dividit en dues parts, i en cadascuna d’aquestes hi ha diferents composicions d’instruments, de corda i de vent. Hi ha dos instruments peculiars que cal destacar, un n’és el clavicèmbal, tocat per Daniel Espasa, i l’altre és l’acordió. Aquests dos instruments, tot i que no formaven part de la mateixa composició, donaven un so molt especial a les peces corresponents.

Quan vam anar a veure el concert, pensava que no m’agradaria gaire, tot i que m’agrada la música clàssica o neoclàssica, no pensava que veure un concert d’aquesta també em pogués agradar, però així va ser, potser va ser per les peces que van interpretades, segons els meu parè molt encertades per a la temàtica del concert, que a més va ser durant el dia mundial de la pau.

El concert va ser a la sala petita de l’Auditori de Granollers, tot i que és més intima, és molest que les files estiguin tan juntes, ja que és difícil passar entre elles, però en general va ser agradable trobar-se en aquella sala gaudint del concert.

Webs

Aquí hi ha dos webs una que m'agrada i l'altre que no, posaré les raons dels meus gustos.
Començare per la que no m'agrada:

- El disseny està molt poc treballat, tant pels colors de fons, la senzillessa i la poca originalitat.
- L'estructura és incòmoda, ja que tot està en una mateixa plana i has de baixar molt per
veure el contingut sencer.
- Es veuen els recuadres del programa que han fet servir per dissenyar la web.
- Els links estan en el color blau original, tambè del programa per dissenyar la web.

Aquest és el link:

http://www.tecnun.es/asignaturas/ecologia/hipertexto/11cagu/100coacu.htm

Per parlar d'una web que m'agarda he triat una d'una botiga de roba, per tant aixó es nota sobretot en el disseny ja que el que interesa es vendre:

- Està ple de fotografias i videos, però sense agoviarte per està ple de
coses, com pasa amb altres webs que provoquen mal de cap.
- Hi ha una pàgina per a cada tema.
- Es carrega molt ràpidament.
- Els botons s'iluminen quan passes el cursor per sobre.
- El disseny juga amb tons en blanc i negre amb colors molt iluminats.
- Es còmoda i no dona lloc per fer-se embolics, i menys per no trovar el
que busques.

Aquest és el link:

http://www.pullbear.com/

John Cage

John Cage no és molt conegut ni per la seva obra ni per la seva filosofia, però ho hauria de ser, ja que és considerat el pare de la música moderna. Va tenir una educació musical molt estricte, i va decidir canviar totalment la idea tradicional de la música i el seu estudi. Va inventar instruments nous i en va modificar d’altres, com el piano preparat que es pot considerar l’antecessor del sintetitzador actual.

Deu anys més tard va reflexionar sobre la importància del silenci i els sons no intencionats en la música i va crear la peça 4’33’’. Aquesta porta el nom de la durada on no sona cap instrument. Al principi Cage va ser criticat i esbroncat molt cruelment, ningú entenia l’obra i ell mai explicava les seves peces, per tant no entenien la importància i la expectativa que crea el silenci en la música i els sons no intencionats.
El seu següent descobriment va ser l’atzar, inspirat per un llibre d’origen oriental, va composar a composar a traves de l’atzar, el resultat van ser peces molt estranyes i poc aseptades.
Water walk, va ser una peça representada per primera vegada a televisió en un concurs on la gent exposava les seves habilitats. Ell va interpretar a una orquestra utilitzant objectes com una banyera, una regadora, una olla i una radio, entre d’altres. El públic va riure durant tot el programa, era un altre vegada incomprès.

Tot i això, Cage no era només un compositor innovador, sinó que també tenia la seva pròpia filosofia de la música i l’art en general. Ell volia canviar els esquemes perquè pensava que l’art no podia ser tan esquemàtic i sempre igual, havia de canviar i ser inesperat, i ho va aconseguir.
A vegades els sons que crea són massa distorsionant, però no és només això el que conte d’ ell, sinó que ell va ser el primer en fer la música moderna. I hauria de ser molt més conegut, per els qui aprecien aquest estil de música, però realment no ho és suficientment. Va tenir una vida molt dura, perquè era diferent, però finalment va ser compres i seguit per altres músics, que gracies a les seves aportacions, van seguir evolucionant la música.