LA CASA DEL ABUELO

La casa del abuelo és un espectacle de titelles, però que combina alhora el de l’espectacle. Primerament vam veure un escriptori normal, després va anar apareixent habitacions o objectes dels llocs més insòlits. Quan ja pensaves que no es podria desarticular més hi havia una nova habitació o decoració. Entre això i el moviment tan realista i humà de les titelles va fer que aquell espectacle fos a mida real i amb persones de carn i os. L’actriu i titellaire al mateix temps combinava quatre veus diferents: la de la nena, la d’ella (la nena de gran), la del avi i la de la àvia. Ella no es dedicava simplement a fer el que tocava com una cosa mecànica, sinó que ho feia amb molta tendresa i amor, segurament per la seva relació amb el text o a la situació. A més et transmetia tota aquesta energia positiva i amorosa, i els sentiments set posaven a flor de pell.
La il·luminació era senzilla, casi no notaves la diferència, però si que m’hi vaig fixar en que era en tons càlids, com la resta de l’escenografia. El fons era vermell i l’escriptori marró. Torno a repetir que l’attrezzo era senzill a primera vista, però en realitat era tota una obra d’art.
El text també era senzill, la història gens enrevessada, simplement parlava de la mort d’un avi i del que això suposa. Probablement això va comportar que l’obra fos tan humana i propera. La mort tot i que no sigui agradable és inevitable i hi ha moltes formes de veure-la, no la hem d’ignorar, passa i prou. Crec que el que realment volia dir aquesta obra és que encara que les persones que estimem morin no les hem d’oblidar, al contrari hem de recordar bons i mal moments. Alguns d’aquests moments estan guardats en els objectes que conservem, com per exemple en un escriptori. D’un escriptori podríem dir que només és fusta tallada, però de forma subjectiva és una altra cosa, com podria ser-ho un nino per guardar pijames, una caixeta o uns lacasitos a sobre de la nevera.
teatre de text i el de titelles. Tot i que, això no tingui a veure directament amb l’espectacle en si he dir que va ser la primera vegada que em vaig emocionar veient teatre. Cal afegir que potser va ser per motius personals recents, tan és. Bé, deixant de banda els sentiments comencem amb la crítica.
L’espectacle va començar sense titelles aparentment, però poc a poc l’escriptori del mig de l’escenari es va desplegar i de dins, a més de milers de detalls, van sortir tres titelles. Aquest era el fet més sorprenent i curiós