Amb en Howard vam fer un taller molt especial i creatiu, ell volia que fesim al terra el nostre recorregut, per exemple, de casa a l'escola. Al principi va ser díficil perquè voliem fer-ho tot massa perfecte i representatiu de la realitat, quan el que haviem de fer era plasmar els nostres sentiments i sennsacions en el recooregut.
Jo vaig fer de l'escola al institut, anar en cotxe i torna en bus, vaig voler mostra la rabia que em fa les males comunicacions que hi ha entre el meu poble i Granollers, quan només estàn a 10 km. Crec que finalment ho vaig aconseguir.
Nosatres vam ser el primer grup, quam vam començar tot era blanc, per això crec que nosaltres teniem un punt més de dificultat ja que no hi havia cap exemple.
Em va agradar molt la experiència de treballar amb un artista professional, i com ell ens va ensenyar coses encara que parlessim idiomes diferents. Per aiò no m'inportaria tornar a fer un projecte semblant, o si més no, seguir amb el mateix.
dimarts, 23 de març del 2010
VINÇON. L'escaparat
La botiga de mobiliari "Vinçon", tenia quatre escaparats, tots molt curiosos i creatius. Però he decidit ocomentar el de les motos, ja que es normal que en una botiga de mobles hi venguin sofàs, com hi havia en un altre escaparat, però no motos. Jo no hi entenc gaire de motos, per no dir gens, però com ara el tema que ens ocupa és el disseny de l'escaparat això no importa.
Hi havia tres motos, tres models diferents, a primera vista estaven col·locades normalment, com en qualsevo botiga, però darerre hi havia alguna cosa diferent:
Un recoorrregut o un mapa, d'una ciutat o poble, amb motos dibuixades pels camins. (Això em fa recordar la feina del Turbingeneration.) Em sembla una proposta molt interessant perquè així la gent s'apropa més a l'escaparat per veure que hi ha darrere i de pas veuen el producte.
També vull destacar que ha sobre dels escaparats hi havia miralls, un altre objecte que crida l'antenció al públic.
En general crec que està molt ben dissenyat, sobretot perquè crea interes, admiració i curiositat als vianants.
Hi havia tres motos, tres models diferents, a primera vista estaven col·locades normalment, com en qualsevo botiga, però darerre hi havia alguna cosa diferent:
Un recoorrregut o un mapa, d'una ciutat o poble, amb motos dibuixades pels camins. (Això em fa recordar la feina del Turbingeneration.) Em sembla una proposta molt interessant perquè així la gent s'apropa més a l'escaparat per veure que hi ha darrere i de pas veuen el producte.
També vull destacar que ha sobre dels escaparats hi havia miralls, un altre objecte que crida l'antenció al públic.
En general crec que està molt ben dissenyat, sobretot perquè crea interes, admiració i curiositat als vianants.
AIXÒ ÉS RITME
La pel·lícula-documental tracta l'expèriencia de portar a l'escenari a gent de diferents llocs i desconeguda, alguns eren ballarins i altres mai havien ballat.
M'ha agradat com han fet el format, ja que encara que es tracta d'un documental, aquest està ben dissimulat. També m'ha agradat i he trovat molt adient que mostressin tant les opinions i sensacions dels professors i coreògraf, com dels alumnes i ballarins.
En aquest sentit, les meves entrevistes preferides són les que fan al coeograf, al director del projecte, perquè allà explica la seva història i demostra que ell no vatenir res fàcil i que un dia va ser com un noi amb els que en el porjecte està treballant.
Les entrevistes realitzades al llarg del projecte mostren com la dança ajuda a certes persones, amb problemes sentimentals o familiars, a superar-se a ells mateixos i a fer coses que mai havien pensat que farien.
Mostra una cara diferent de la dansa, i l'allunya de la visió general que en té la societat.
Tot i això, m'agradaria veure el resultat de l'espectacle, per això ja és per iniciatica pròpia i per gust.
M'ha agradat com han fet el format, ja que encara que es tracta d'un documental, aquest està ben dissimulat. També m'ha agradat i he trovat molt adient que mostressin tant les opinions i sensacions dels professors i coreògraf, com dels alumnes i ballarins.
En aquest sentit, les meves entrevistes preferides són les que fan al coeograf, al director del projecte, perquè allà explica la seva història i demostra que ell no vatenir res fàcil i que un dia va ser com un noi amb els que en el porjecte està treballant.
Les entrevistes realitzades al llarg del projecte mostren com la dança ajuda a certes persones, amb problemes sentimentals o familiars, a superar-se a ells mateixos i a fer coses que mai havien pensat que farien.
Mostra una cara diferent de la dansa, i l'allunya de la visió general que en té la societat.
Tot i això, m'agradaria veure el resultat de l'espectacle, per això ja és per iniciatica pròpia i per gust.
EL MÓNS DE CAROLINE
La pel·lícula, basada en un best-seller, convina una gran profunditat sentimental amb la tècnica del stop motion portada a l'extrem.
Personalment m'han agradat els dos aspectes de la pel·lícula, tot i que, el principi el vaig trovar lent i aborrit, poc a po, el canvi de món i les dificultts tècniques superares, com per exemple que el terre es desmontés, va fer que m'intereses molt més pel material.
M'agradaria saber com es va fer la pel·lícula en la seva totalitat, és a dir, per exemple, com es fer l'adaptació del llibre a la pel·lícula o quantes imatges es necessiten per fer-la.
El que m'ha agradat més la pel·lícula es com utilitzen la idea dels botons per ulls per simbolitzar que es tractava d'un altre món i que no eren les mateixes persones.
Personalment m'han agradat els dos aspectes de la pel·lícula, tot i que, el principi el vaig trovar lent i aborrit, poc a po, el canvi de món i les dificultts tècniques superares, com per exemple que el terre es desmontés, va fer que m'intereses molt més pel material.
M'agradaria saber com es va fer la pel·lícula en la seva totalitat, és a dir, per exemple, com es fer l'adaptació del llibre a la pel·lícula o quantes imatges es necessiten per fer-la.
El que m'ha agradat més la pel·lícula es com utilitzen la idea dels botons per ulls per simbolitzar que es tractava d'un altre món i que no eren les mateixes persones.
Per una altre banda el que no m'ha agradat, es pot ser el guió o com els han enfocat, ja que com ja he dit, en alguns moments m'ha semblat una mica aburrida. 
La imatge està extreta de la pàgina web:
http://www.crisolplural.com/
La imatge està extreta de la pàgina web:
http://www.crisolplural.com/
dilluns, 8 de març del 2010
El país del sí i el país del no
El país del sí i el país del no és sense dubte l’espectacle de dansa que més m’ha agradat. Tant per la tècnica, la coreografia, la escenografia, la música i la interpretació, encara que aquesta era la part més fluixa.
La tècnica era espectacular, els moviments dels ballarins eren excepcionals, i ni amb la mínima mostra d’esforç físic. Això va ser així durant tot l’espectacle, i s’ha de tenir en compte que requeria un gran esforç i moltíssim resistència, cosa que caracteritzava els ballarins, que no van perdre l’energia ni un sol minut. La coreografia tenia una gran dificultat, tan en resistència, en tècnica i en sentiment. Estava formada, en la majoria d’escenes, per unes seqüències de passos, que canviaven en l’espai, en la posició i de ballarins. Hi havia constants repeticions, però cadascuna era diferent a l’anterior perquè hi havia una petita variació i no es feia repetitiva en cap moment. Com ja he dit, estava repartit en escenes, jo vaig entendre que cadascuna representava els diferents sentiments dels ballarins, ja que ell tipus de moviment eren diferents. A cada escena els ballarins entraven i sortien pels laterals, i molt sovint travessant l’estructura de ferro i florescents, formant l’escenografia, aquesta em va semblar molt adient, perquè encara que tota l’estona fos la mateixa, canviava constantment. A cada escena la llum dels florescents formava una il·luminació diferent, ja que s’encenien i s’apagaven. I amb les llums canviava també la música, composta pel music Italià, Ezio Bosso. Cadascuna de les peces va ser composada especialment pel País del sí i el país del no, la música era molt particular, semblava que cada cop estigués més a prop del clímax de la peça, però en cap moment perdia la màgia. Per tant cada peça es podria traduir a un moviment i un sentiment. Tot això anava acompanyat de la interpretació, tot i que no era el millor de l’espectacle, estava present tota la estona. Els ballarins representaven els sentiments i les emocions a través del moviment, que anava acompanyat d’una petita expressió facial. En alguns moments faltava més expressió, encara que aquesta era substituïda per l’emoció dels moviments.
Per tant, per a mi va ser casi perfecte, no ho va ser, sempre es pot millora, sinó el món artístic no seria el mateix, ja que no caldria superar res.
La tècnica era espectacular, els moviments dels ballarins eren excepcionals, i ni amb la mínima mostra d’esforç físic. Això va ser així durant tot l’espectacle, i s’ha de tenir en compte que requeria un gran esforç i moltíssim resistència, cosa que caracteritzava els ballarins, que no van perdre l’energia ni un sol minut. La coreografia tenia una gran dificultat, tan en resistència, en tècnica i en sentiment. Estava formada, en la majoria d’escenes, per unes seqüències de passos, que canviaven en l’espai, en la posició i de ballarins. Hi havia constants repeticions, però cadascuna era diferent a l’anterior perquè hi havia una petita variació i no es feia repetitiva en cap moment. Com ja he dit, estava repartit en escenes, jo vaig entendre que cadascuna representava els diferents sentiments dels ballarins, ja que ell tipus de moviment eren diferents. A cada escena els ballarins entraven i sortien pels laterals, i molt sovint travessant l’estructura de ferro i florescents, formant l’escenografia, aquesta em va semblar molt adient, perquè encara que tota l’estona fos la mateixa, canviava constantment. A cada escena la llum dels florescents formava una il·luminació diferent, ja que s’encenien i s’apagaven. I amb les llums canviava també la música, composta pel music Italià, Ezio Bosso. Cadascuna de les peces va ser composada especialment pel País del sí i el país del no, la música era molt particular, semblava que cada cop estigués més a prop del clímax de la peça, però en cap moment perdia la màgia. Per tant cada peça es podria traduir a un moviment i un sentiment. Tot això anava acompanyat de la interpretació, tot i que no era el millor de l’espectacle, estava present tota la estona. Els ballarins representaven els sentiments i les emocions a través del moviment, que anava acompanyat d’una petita expressió facial. En alguns moments faltava més expressió, encara que aquesta era substituïda per l’emoció dels moviments.
Per tant, per a mi va ser casi perfecte, no ho va ser, sempre es pot millora, sinó el món artístic no seria el mateix, ja que no caldria superar res.
dimecres, 3 de març del 2010
JOHN BALDESSARI. Pura bellesa
L'esposició de Baldessari, un artista california, està molt centrada en la estètica, i això la fa molt visual. Em van cridar l'antenció unes fotografies que contenien uns punts de colors que amagaven alguna cosa, com una cara o una mà.
Però l'obra que he triat és " Arms & Legs ", unes impressions digitals sobre paper d'arxiu laminades amb resina de policarbonat i muntades sobre planells tridimensionals amb pintura acrílica.
Es tracta d'una cama femenina amb relleu, pintada de color vermell, sobre una braç masculí, sense relleu, de color verd. Aquest canvi de pla feia que la imatge tingues molta profunditat, però alhora era molt artificial.
La vaig veure quan ja marxava de la sala, però al veure-la de relleu em va cridar molt l'atenció i per això l'he escollit.
Però l'obra que he triat és " Arms & Legs ", unes impressions digitals sobre paper d'arxiu laminades amb resina de policarbonat i muntades sobre planells tridimensionals amb pintura acrílica.
Es tracta d'una cama femenina amb relleu, pintada de color vermell, sobre una braç masculí, sense relleu, de color verd. Aquest canvi de pla feia que la imatge tingues molta profunditat, però alhora era molt artificial.
La vaig veure quan ja marxava de la sala, però al veure-la de relleu em va cridar molt l'atenció i per això l'he escollit.
RODNEY GRAHAM. A través del bosc
Graham és un artista canadenc molt versàtil, les seves obres van des de la fotografia fins a prestatgeries especials per a cada llibre.
L'obra que he escollit és "The gifted amateur, Nov. 10th 1962" del 2007.
Són tres caixe de llum d'alumini pintades amb transparències cromogèniques.
Realment sembla una fotografia, però real, com si la poguessis travessar, i això és el que em va atreure de l'obra. Crec que aquesta tècnica dóna molta profunditat a les imatges.
El que es veia a la imatge era un home fent pintura creatica, en una casa dels anys seixanta. Era una casa gran i d'una familia ben situada. Dedueixo que d'aquí provè el títol de l'obra, en català: L'aficionat talentós.
Hi ha havia diferents obres amb aquesta tècnica, però vaig escollir aquesta per el que representava, a més era de les més grans i impresionants.
L'obra que he escollit és "The gifted amateur, Nov. 10th 1962" del 2007.
Són tres caixe de llum d'alumini pintades amb transparències cromogèniques.
Realment sembla una fotografia, però real, com si la poguessis travessar, i això és el que em va atreure de l'obra. Crec que aquesta tècnica dóna molta profunditat a les imatges.
El que es veia a la imatge era un home fent pintura creatica, en una casa dels anys seixanta. Era una casa gran i d'una familia ben situada. Dedueixo que d'aquí provè el títol de l'obra, en català: L'aficionat talentós.
Hi ha havia diferents obres amb aquesta tècnica, però vaig escollir aquesta per el que representava, a més era de les més grans i impresionants.
dilluns, 1 de març del 2010
Projecte Guarderia
Estic molt satisfeta d'haver fet aquest projecte, va ser molt emocionant haver d'actuar davant de nens tan petits, ja que hi havia la possibilitat de que marxesin perquè s'aburrien, però no va ser així, i la última part encara va ser millor, quan els nens van interactuar amb nosaltres através de la pintura. El fet de treballar amb nens i que ells et donin la seva aprovació és molt agrait ja que saps que són sincers, un adult pot ser fals amb tu i no dir-te la veritat.
Però aquesta alegria i aquestes ganes de repetir, no es van donar fins al moment de la veritat, quan ja estava situada en l'espai escènic. Avans d'aqeust moment jo no volia fer aquest projecte ja que m'havia causat molts problemes, tant amb els meus companys com amb mi mateixa. El problema va ser que erem un grup molt gran diriginos uns als altres i això va crear moltes tencions de part de tothom.
Crec que en un pròxim projecte semblant, haurem d'organitzar-nos millor, poder reduïr el grup, fixar algun director o repartir les feines millor.
Però aquests problemes han sigut també positius, ja que hem après del errors comessos i un altre cop un farem millor. El que és important és que tots estem molt satisfets del resultat, tant el públic com nosaltres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)