El país del sí i el país del no

El país del sí i el país del no és sense dubte l’espectacle de dansa que més m’ha agradat. Tant per la tècnica, la coreografia, la escenografia, la música i la interpretació, encara que aquesta era la part més fluixa.
La tècnica era espectacular, els moviments dels ballarins eren excepcionals, i ni amb la mínima mostra d’esforç físic. Això va ser així durant tot l’espectacle, i s’ha de tenir en compte que requeria un gran esforç i moltíssim resistència, cosa que caracteritzava els ballarins, que no van perdre l’energia ni un sol minut. La coreografia tenia una gran dificultat, tan en resistència, en tècnica i en sentiment. Estava formada, en la majoria d’escenes, per unes seqüències de passos, que canviaven en l’espai, en la posició i de ballarins. Hi havia constants repeticions, però cadascuna era diferent a l’anterior perquè hi havia una petita variació i no es feia repetitiva en cap moment. Com ja he dit, estava repartit en escenes, jo vaig entendre que cadascuna representava els diferents sentiments dels ballarins, ja que ell tipus de moviment eren diferents. A cada escena els ballarins entraven i sortien pels laterals, i molt sovint travessant l’estructura de ferro i florescents, formant l’escenografia, aquesta em va semblar molt adient, perquè encara que tota l’estona fos la mateixa, canviava constantment. A cada escena la llum dels florescents formava una il·luminació diferent, ja que s’encenien i s’apagaven. I amb les llums canviava també la música, composta pel music Italià, Ezio Bosso. Cadascuna de les peces va ser composada especialment pel País del sí i el país del no, la música era molt particular, semblava que cada cop estigués més a prop del clímax de la peça, però en cap moment perdia la màgia. Per tant cada peça es podria traduir a un moviment i un sentiment. Tot això anava acompanyat de la interpretació, tot i que no era el millor de l’espectacle, estava present tota la estona. Els ballarins representaven els sentiments i les emocions a través del moviment, que anava acompanyat d’una petita expressió facial. En alguns moments faltava més expressió, encara que aquesta era substituïda per l’emoció dels moviments.
Per tant, per a mi va ser casi perfecte, no ho va ser, sempre es pot millora, sinó el món artístic no seria el mateix, ja que no caldria superar res.