DESIDERIS. Looking for happiness

Aquest espectacle em va agradar en tots els sentits, des de l’escenografia al guió. Però comencem pel principi: els actors.

L’energia era compartida per tots el actors, tant el dia de l’estrena com l’últim dia. També es veia molta unitat, no hi havia actors millors que altres o que tinguessin més paper, és una obra totalment grupal. Hi havia molta coordinació, i gràcies això es podia apreciar tot el treball que han fet durant mesos. A més a més, salvaven perfectament els “problemes”, com els xocs, que semblaven fets a propòsit, però que no era així. També cal destacar la projecció de la veu, que en general era correcte, tot i que, alguns se’ls sentia millor que a altres. Em va agradar el fet de que els actors no ignoraven el públic, sinó que el miraven i el feien participa del que passava.

Una cosa que em va agradar molt va ser l’escenografia, no només perquè amb unes senzilles peces creaven diferents espais, sinó també perquè eren molt pràctiques, els mateixos actors desmuntaven i muntaven l’escenografia i ho feien de forma integrada en l’obra. Per un altre part està la il·luminació, encara que la podríem posar dins de l’escenografia. Jo mateixa vaig veure com la feien i crec que va donar molts bons resultats. Les llums creaven diferents espais i també diferents emocions. El que també era molt present són els recursos audiovisuals, que juntament amb la llum i l’escenografia, forma una part molt important de l’espectacle.

Per suposat, cal parla del guió, el que més em va agradar d’aquest és que no es basava en una història, sinó que es basava en un fet o un sentiment: el desig. A partit d’això es creaven diferents escenes i situacions. Crec que va ser molt fàcil per tothom ficar-se en la pell dels personatges, ja que en un moment o un altre tothom es va poder sentir identificat amb algun desig, tots els tenim, és una cosa humana.

Fins ara he parlat de tot el que em va agradar, que està clar que va ser casi tot. Bé, el que no em va agradar va ser, per exemple, que algunes escenes eren massa llargues. Tampoc em van agradar algunes escenes en particular, ben be no sabria dir perquè, simplement que no em deien res, al contrari que les altres.

També m’agradaria destacar una cosa més personal respecte els meus companys. Vaig veure que, tot i que, no eren les seves paraules, en moltes ocasions parlaven d’ells mateixos. Així que considero aquesta obra, no només un espectacle, sinó també una espècie d’introspecció personal dels meus companys. I no ho se, però m’atreviria a pensar que aquest projecte els ha ajudat a coneixes a ells mateixos millor.

BRODAS BROS. De la calle al teatro

Brodas Bros. De la calle al teatro és un espectacle de dansa urbana que mostra tots el seus estils des de el Freestyle al Popping, a més de diferents instruments tant clàssics com moderns. El vam veure inevitablement amb una certa expectativa, ja que aquella mateixa setmana havíem fet una master class amb en Nil Fruitós, un dels membres de la companyia. En veure l’espectacle vam poder veure alguns dels passos o estils que havíem intentat fer, amb millor o pitjor resultat, el dia de la classe.
Per començar, és imprescindible dir que eren uns ballarins excepcionals en el seu estil, i que a més a més una de les ballarines va demostrar que tenia bastants coneixements en la tècnica clàssica. No només ballaven, sinó que també actuaven i, fins i tot, un d’ells tocava la bateria i molt bé. També hi havia un DJ en directe que a més feia grafitis i un altre membre que tocava la flauta travessera y el saxo . És a dir, que tots eren molt polifacètics. Cal esmentar l’impressionant so que el flautista feia, no només tocava peces clàssiques, sinó que també feia una espècie de b-box. L’energia de tots no es va perdre ni un moment, ni tampoc la interpretació, sobretot del que tocava la bateria.
El nexe conductor que lligava les escenes era el carrer i el que mostrava era la història, els estils i el context que gira al voltant del hip-hop. Crec que l’espectacle complia amb els seus objectius. Però el que fa que sigui merescut de recordar són els recursos que utilitzaven, com tocar instruments o portar capgrossos. Això feia que fos alguna cosa més que dansa, el que podria haver sigut avorrit. D’altra banda, en el meu cas al final si que va ser una mica avorrit ja que el vaig trobar excessivament llarg. Considero que va arribar un punt, després de que ja haguessin saludat, que el que feien ja no aportava res al espectacle, tot i que, estic segura que gran part del públic desitjava veure aquell final innecessari i repetitiu.
Pel que fa a l’escenografia era realment impressionant, constava d’una bastida on els ballarins pujaven i ballaven a sobre, i després baixaven d’un salt o d’una acrobàcia. La part inferior central on es va fer un grafiti estava coberta i cap al final es va destapa i va aparèixer una bateria. La il·luminació era principalment vermella, tot i que, canviava alguns moments.
Bé, en general, l’espectacle em va agradar, però com ja he dit el vaig trobar massa llarg.

LA CASA DEL ABUELO

La casa del abuelo és un espectacle de titelles, però que combina alhora el de l’espectacle. Primerament vam veure un escriptori normal, després va anar apareixent habitacions o objectes dels llocs més insòlits. Quan ja pensaves que no es podria desarticular més hi havia una nova habitació o decoració. Entre això i el moviment tan realista i humà de les titelles va fer que aquell espectacle fos a mida real i amb persones de carn i os. L’actriu i titellaire al mateix temps combinava quatre veus diferents: la de la nena, la d’ella (la nena de gran), la del avi i la de la àvia. Ella no es dedicava simplement a fer el que tocava com una cosa mecànica, sinó que ho feia amb molta tendresa i amor, segurament per la seva relació amb el text o a la situació. A més et transmetia tota aquesta energia positiva i amorosa, i els sentiments set posaven a flor de pell.
La il·luminació era senzilla, casi no notaves la diferència, però si que m’hi vaig fixar en que era en tons càlids, com la resta de l’escenografia. El fons era vermell i l’escriptori marró. Torno a repetir que l’attrezzo era senzill a primera vista, però en realitat era tota una obra d’art.
El text també era senzill, la història gens enrevessada, simplement parlava de la mort d’un avi i del que això suposa. Probablement això va comportar que l’obra fos tan humana i propera. La mort tot i que no sigui agradable és inevitable i hi ha moltes formes de veure-la, no la hem d’ignorar, passa i prou. Crec que el que realment volia dir aquesta obra és que encara que les persones que estimem morin no les hem d’oblidar, al contrari hem de recordar bons i mal moments. Alguns d’aquests moments estan guardats en els objectes que conservem, com per exemple en un escriptori. D’un escriptori podríem dir que només és fusta tallada, però de forma subjectiva és una altra cosa, com podria ser-ho un nino per guardar pijames, una caixeta o uns lacasitos a sobre de la nevera.
teatre de text i el de titelles. Tot i que, això no tingui a veure directament amb l’espectacle en si he dir que va ser la primera vegada que em vaig emocionar veient teatre. Cal afegir que potser va ser per motius personals recents, tan és. Bé, deixant de banda els sentiments comencem amb la crítica.
L’espectacle va començar sense titelles aparentment, però poc a poc l’escriptori del mig de l’escenari es va desplegar i de dins, a més de milers de detalls, van sortir tres titelles. Aquest era el fet més sorprenent i curiós

ELECTRA

Hem tornat a veure Electra de Sófocles, però aquest cop va ser molt diferent. Es tracta d’una adaptació del TNC i la intèrpret d’Electra és la Clara Segura.
Tota l’obra en general em va agradar més que l’anterior. Una cosa molt diferent va ser la interpretació de la protagonista, la primera era histèrica i cridanera, i en canvi la segona, tot i que seguia mostrant el seu dolor ho feia tranquil·lament, és a dir, no exterioritzaven el dolor de la mateixa forma, i en aquest cas em decanto per la segona. També puc parla de l’escenografia i de la il·luminació positivament. L’escenografia podria haver sigut molt fàcilment un lloc de l’antiga Grècia, segons el que se d’aquesta cultura. Hem de tenir en compte que segurament l’obra tenia un pressupost més elevat que les que estem acostumats a veure, ja que és del TNC. Per aquesta raó podien utilitzar recursos com el de construir una font artificial. Això si, hi havia una cosa de l’escenografia, més concretament de l’attrezzo que no vaig poder entendre, alguns personatges quan entraven a escena per primera vegada deixaven un llibret blau a l’escenari. Això es podria entendre dintre de un context, però en cap moment en parlaven ni els tocaven. La resta d’objectes, excepte un bastó, tenien per mi un sentit concret dins de l’obra. El conflicte del bastó és el següent: una de les noies del cor de cop i volta agafava un bastó que hi havia a escena i se’n anava fen com si fos un avi. Està clar que el que pretenia era crea una imatge , però realment, després de reflexionar sobre el tema, jo no la trobo.
En canvi, era ben clar que el text era l’aspecte més treballat de tot l’espectacle. No només es feia clar i entenedor, sinó que a cada personatge i cada situació li corresponien un to i un volum concrets, triats amb molta cura. També em va agradar bastant la interpretació de tots els personatges, no tant per la interpretació en si, sinó més per la dificultat d’aquesta. És a dir, en el cas del cor les actrius interpretaven dos personatges en la mateixa obra i alternant-los. Crec que només el fet de fer-ho ja és prou difícil, per tant cal valora-ho si volem opinar sobre la interpretació. En conclusió, la interpretació del cor va ser molt bona, en especial em va agradar la Mar Ulldemolins i la Anna Güell. Vull destacar un moment ja al final de l’obre quan dos actrius, l’Anna Güell i Mercè Anglès, va intercanviar simultàniament els personatges a escena. En els cas d’Electra tots sabem que és un personatge molt difícil i alhora amb múltiples possibilitats d’interpretació. La raó per la qual em va agradar la Clara Segura és perquè realment semblava dolguda, demacrada i amargada. I no li calia cridar esbojarradament, ho podies apreciar en la seva interpretació.
D’una altra banda esta la música, que no em va agradar. És cert que hi havia música en directe i ben tocada, i això sempre és un punt a favor. El problema és que no sempre era en directe, de cop saltava una gravació amb la mateixa peça i això distorsionava la situació. Estic a favor de la música en directe, però en aquest cas crec que cali valora si era adient o no.
Finalment, valoro positivament l’espectacle, tot i que alguns aspectes m’han desagradat, tots sabem que la perfecció no existeix. Un altre tema és la meva reacció davant una obra que ja havia vist i que més havia llegit precisament el llibre d’aquell mateix espectacle. És cert que la lectura em va ajudar a entendre casi perfectament tot el que passava, però com ja l’havia llegit ja sabia el que havien de dir i l’emoció de veure l’obra no va se la mateixa. Després d’aquesta reflexió deixo una pregunta a l’aire: llegir l’obra prèviament ens ajuda o ens fa mal?